JARDÍ VORA EL MAR, de MERCÈ RODOREDA

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA, de PERE CALDERS

ESTUDI D'ANTÍGONA, de SALVADOR ESPRIU

Treball ESPRIU

INTRODUCCIÓ A LA VIDA I OBRA DE SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.

Publica les novel•les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.

Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Sobre la seva obra:

Espriu estava destinat probablement a ser narrador, però especialment la tragèdia de la Guerra Civil el va convertir en poeta. Amb una formació clàssica de primer ordre, la seva obra poètica s’organitza entorn de tres eixos: l’elegíac, el satíric i el didàctic. Una poesia dedicada a analitzar i valorar el pas del temps i la mort com a presència ineludible. La meditació sobre la mort i la destrucció pren caires d’abast metafísic; per això, servint-se dels homes com uns titelles moguts per la mort i sotmesos, per tant, als seus designis, amara la seva obra amb principis lligats a la càbala jueva de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb la relació a la humanitat, seria “el nom del no-res”, la negació del que existeix i, doncs, per a l’home, una dimensió incomprensible i incognoscible des de la vida.

Immediatament després de la caiguda de Barcelona, va escriure l’obra teatral Antígona (1939, publicada el 1955 i refeta el 1964), una de les més profundes i commovedores reflexions sobre la tragèdia de la destrucció d’un poble i la necessitat d’un missatge de perdó i reconciliació entre els germans enfrontats.

ANÀLISI CRÍTICA DE LA SEVA OBRA

"El segle XX passarà a la història com el Segle d'Or de la literatura catalana. Caldria remuntar-nos a la València del segle XV per retrobar una constel•lació de literats tan important. Si Marc, Martorell i Roís de Corella determinen el punt culminant de la literatura medieval catalana en un cicle que arrenca dels trobadors i Llull, en l'època contemporània noms com els de Carner, Riba, Foix, Espriu, Pla i Rodoreda catapulten les lletres catalanes al seu grau màxim d'universalitat tot fent bons els propòsits de renaixença de Verdaguer i Guimerà, i els de modernització de Maragall, i oferint als escriptors de les generacions posteriors una cosa tan preuada per a una literatura que aspiri a un desenvolupament normal com és un sentit de tradició moderna. Això, es miri com es miri, constitueix un actiu rotund que ens hauria de proporcionar més autoestima com a cultura literària i més il•lusió a l'hora de treballar des del món acadèmic, periodístic, editorial i institucional per aquesta literatura. Ara bé, en plena fase de globalització cultural, sembla com si col•lectivament ens haguéssim acomplexat i com si el pessimisme hagués de ser la norma de l'intel•lectual català. Un exemple d'això que dic és la fragilitat amb què els nostres autors passen, posem per cas, de ser considerats amb prosopopeia "poetes nacionals" al més dur dels oblits en qüestió de pocs anys. Aquesta contradicció fa evident el fet que no ens calen poetes nacionals, sinó poetes que pertanyin a una poesia nacional catalana. I això, per fortuna, ho hem aconseguit.
En aquest sentit, el cas de Salvador Espriu resulta simptomàtic. Elevat als altars de la glòria poètica, i amb una notable projecció social gràcies, entre altres factors, a la tasca de cantants com Raimon i dramaturgs com Ricard Salvat, a partir de la data de la seva mort el 1985 comença una mena de viatge cap al silenci. Com es pot passar de ser considerat un clar aspirant al premi Nobel a restar gairebé desapercebut en els darrers anys? Per què allò que Pere Calders, a propòsit de les modes estètiques, va anomenar amb perspicàcia als anys seixanta la llei del pèndol en literatura es produeix aquí amb tanta força? Les respostes ens situen en el cor mateix de la recepció i l'evolució literària dels darrers anys, cosa que dota de gran interès aquesta qüestió. Per aquest motiu, la celebració al llarg d'aquesta setmana del I Simposi Internacional Salvador Espriu, sota el significatiu títol de Si voleu de nou passar, i de la Jornada Espriu ara a la Residència d'Investigadors, revesteix un interès especial, ja que pot marcar un punt d'inflexió en la consideració d'Espriu en el context de les lletres catalanes actuals. Un gran nombre de crítics i estudiosos, però també poetes, debatran, com no s'ha fet als darrers anys, sobre la figura i l'obra de l'autor, i el lloc que ocupa i ha d'ocupar en l'anomenat cànon català. Sens dubte, el conjunt dels actes constitueix una de les cites intel•lectuals més importants dels darrers temps, i la seva oportunitat ve reforçada després de la celebració de l'Any Verdaguer i de l'Any Ruyra, dos dels mestres reconeguts explícitament per Espriu.
En el principi de l'article citava els noms de Carner, Foix i Riba. Són els que podríem anomenar poetes d'un primer estadi canònic. Si Carner conquesta la ironia sentimental; si Foix ens proposa una avantguarda autòctona basada en el pacte entre la raó i la follia en un joc de miralls entre la modernitat i l'edat mitjana; si Riba fa del concepte una eina de poetització de l'experiència, Espriu és qui dota la literatura catalana d'una capacitat d'expressió mítica que entronca amb la gran tradició bíblica i hel•lènica. L'obra espriuana respon a una voluntat d'unitat i un rigor d'execució colpidors, com només poden fer els grans mestres. Amb això fa vàlid l'agut consell que Flaubert dirigeix per carta a Louise Colet: "La unitat, la unitat, tot és aquí: la bellesa del conjunt; d'això freturen tots els escriptors d'avui, tan els grans com els petits. Mil bells paràgrafs, però ni una sola obra. Comprimeix el teu estil, fes amb ell un teixit suau com la seda i fort com una cota de malla". L'estil d'Espriu presenta la clara llum de la precisió i la complexitat alhora del símbol mític. Amb això, assaja en la contemporaneïtat els arquetips clàssics per tal de bastir una mitologia pròpia on destaquen amb originalitat Sinera i Sepharad. D'aquesta manera, si Borges és el poeta del laberint en la poesia castellana contemporània, Espriu llega a la literatura catalana un laberint propi a través de la recreació del mite d'Ariadna. I, tanmateix, aquest dispositiu mitològic es posa al servei de les inquietuds del present, del dolor del present i, per tant, la seva obra sencera adquireix un alt valor cívic i humanista. Espriu encerta així en l'expressió d'una poesia de reflexió moral de primer ordre en què destaca l'anhel de convivència pacífica, llibertat i justícia de la humanitat. Aquesta mena de compromís ètic forneix una visió metafísica de gran actualitat que, en certa mesura, esdevé avantguardista. No tan sols per la llum que ens dóna davant la necessitat en els temps actuals d'un nou marc hispànic de convivència o davant les contradiccions d'un món en guerra no declarada, sinó també per la tendència de requesta ètica que l'art actual està plantejant a tots els nivells. En aquest sentit, crec que les avantguardes del segle XXI seran més ètiques que estètiques. Després d'haver sotmès els llenguatges artístics a un procés d'investigació al límit, l'artista planteja la necessitat de calmar el procés d'experimentació i de retrobar aquells continguts que parlen del nosaltres, que segueixen les relacions entre l'individu i la seva societat per tal de comprendre millor la realitat. El comportament de l'ésser humà i la seva capacitat d'establir lligams amb els altres i allò altre esdevé un tema fonamental en tota l'activitat creativa del moment.
Des dels xiprers a la mar; des del cementiri de Sinera a la platja; des de l'extensió de la pell del brau al dictat de la primera història d'Ester.., tot en Espriu ens parla de la grandesa d'aquest gran gest moral en literatura. I no hi ha dubte que, tant la riquesa de matisos sentimentals com el variat cromatisme de reflexions que ens ofereix, doten la poesia catalana d'una esplendor extraordinària, definitiva."

(Vicenç Llorca. "Salvador Espriu: l'ètica com a avantguarda", Avui, 2 d'octubre 2003)


"Aquest portar els mites clàssics a l'enrenou quotidià de Sinera ens aboca indefectiblement a la creença que el mirall s'havia trencat irremeiablement o, si més no, que presentava greus esquerdes. Aquesta impressió es veu refermada quan hom llegeix les proses dedicades a Ismene, Ariadna, Enone, Fedra, Teseu, Hipòlit, o a Thanatos, Ocnos i Un sacerdot, gairebé tots, com diu l'autor, antigues coneixences del comentarista. I precisament perquè ho són és que traspuen una mena d'escepticisme suplementari sobre les condicions en què es desenvolupa la vida, no sé si dir-ne moral, del país. En aquest sentit no em sembla pas que es puguin negligir les advertències i la preocupació d'Espriu per la llengua, ni encara menys que es pugui entendre com una qüestió sense cap mena de relació amb el conjunt d'aquesta obra extraordinària. Ben al contrari, tota la preocupació d'Espriu troba la seva justificació en el fet que la llengua s'hagi convertit en el símbol d'identificació exclusiu del país sense cap mena d'ulterior reflexió."

(Marc Soler. "Quan Espriu va demostrar que la finestra no és verda", La Vanguardia, 2 de maig 1989)

1. Llegeix els textos següents i comenta’n els aspectes més rellevants.

MÚSICA I POETES: "SONET", DE ROSSELLÓ-PÒRCEL A MARIA DEL MAR BONET

El poema titulat Sonet és un dels més coneguts i populars de la producció de Bartomeu Rosselló-Pòrcel  gràcies a l'adaptació musical que en va fer la cantautora Maria del Mar Bonet.
El programa Tons s'encarrega d'actualitzar l'empremta del poeta, visualitzeu-lo i fixeu-vos com el poema pot ser llegit, cantat, interpretat...



1. Cerca el poema original de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i llegeix-lo (Pots trobar-lo a l'Antologia poètica).
2. Quin és et tema del poema? Comenta-ho.
3. Penses que és encertat el to que li dóna Alfred Luchetti? Argumenta-ho.
4. Què t'ha semblat la versió musicada de Maria del Mar Bonet? I la sorprenent versió de la Txell Sust?  Són fidels al poema original de Rosselló-Pòrcel? Analitza-ho.

POESIA DE TRADICIÓ SIMBOLISTA. D'EDGAR A. POE A ROSSELLÓ-PÒRCEL

Màrius torres i el postsimbolisme from npintu

Antologia, rosselló pòrcel from npintu

EL MÓN DELS SENTITS. DE LA LITERATURA AL CINEMA - EL PERFUM (2006)

 El perfum, en la seva versió cinematogràfica, és una adaptació de la novel·la del mateix títol de Patrick Süskind.

En la història Jean-Baptiste Grenouille és una assassí de dones al s. XVIII, que poseeix l'olfacte més desenvolupat de món. Captivat per les aromes de les dones més boniques, Grenoille, no pot evitar assassinar-les per obtenir-ne la seva olor. Vol fabricar el perfum més potent del món, un perfum que ha de ser capaç de manipular fins i tot les emocions humanes.

-

 Reponeu les següents preguntes:

1. Quin és el context històric i social que es descriu a El perfum?

2. Després de llegir el text, per què penses que el perfumista Giuseppe Baldini se sent desconcertat i preocupat davant els nous temps?

3. A les imatges seleccionades, Baldini diu: "l'ànima de les coses és la seva essència". A què es refereix?

- ACTIVITAT PER ENTREGAR: TALLER DE CREACIÓ

Si heu llegit el llibre (o heu vist la pel·lícula), ja sabeu que, en acabar-lo, absolutament tot fa olor. Tot un homenatge al sentit olfactiu.

Suposo que alguna vegada heu experimentat records llunyans que crèieu oblidats i que, tant bon punt sentiu una olor determinada, poden tornar tant frescos com al primer moment.En realitat les olors ens poden despertar sentiments d’atracció i de repulsió més intensos que cap altre dels sentits. Hi ha records olfactius lligats a la teva infància? Has tingut alguna experiència important que es relacioni amb el món de les olors?

4. Redacta un text on desenvolupis alguna d'aquestes idees i que tingui com a protagonista el poder evocador de les olors.

EL MODERNISME

Abans de començar la lectura de Solitud, de Víctor Català, hauríem de conèixer el seu context cultural, per això ens interessarem pel moviment modernista.

El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX.

Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.





A Catalunya, el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges.

Context polític i econòmic

El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.

L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs); la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista; també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.

Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, amb la pèrdua de les darreres colònies americanes.

L'arquitectura modernistaL'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el qual guarda un cert paralel·lisme.

És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.

Trets formals del Modernisme
Com a trets generals de reconeixement de l'estil modernista podem definir:

- el predomini de la corba sobre la recta,

- l'asimetria,

- el dinamisme de les formes,

- el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se,

- l'ús freqüent de motius vegetals i naturals

- i les figures de dona.

La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.


Fonts i recursos:Aplicació interactiva
http://www.xtec.net/aulanet/gaudi/
El Modernisme amb il.lustracions
http://www.gaudiallgaudi.com/C0003.htm
Gaudí i el Modernisme
http://www.bcn.es/turisme/catala/turisme/llocs/14_0.htm


ACTIVITATS

1) Elabora un dossier amb imatges comentades que il·lustrin l'estètica modernista en els edificis, en els cartells o arts gràfiques, en les joies, en el mobiliari, en els mosaics, en els diversos elements decoratius, en l'escultura, en els vitralls, etc.

2) En quin període de temps té lloc el Modernisme?

3) En quins àmbits de les arts es manifesta amb més força el Modernisme?

4) Cita tres tipus d'edificacions en les quals podem trobar trets formals propis del Modernisme.

5) Quin és el sector industrial que experimenta un major creixement a la Catalunya de finals del segle XIX?

6) Quines són les principals característiques formals que defineixen l'art modernista?

7) Busca quadres i dibuixos de Santiago Rusiñol i de Ramon Casas. Descriu-los i comenta'ls.

Adreça d'interès:

Ruta del Modernisme a Barcelona


Modernisme/Noucentisme